Quercus cerrioides
Família: Fagàcies
Hàbitat: Contrades mediterrànies plujoses
Floració: d’abril a maig
Parts útils: Les parts medicinals són l’escorça, les fulles, les branques joves i les gal·les o macarulles produïdes per paràsits.

Els roures són arbres caducifolis, de llarga vida i amb gran capacitat d’hibridació, per la qual cosa és fa difícil la determinació de les espècies. Al Prepirineu i a les muntanyes com les contrades del Vallès són freqüents els híbrids del roure valencià o de fulla petita i el roure martinenc, que corresponen al roure cerrioide en el qual es combinen les característiques de tots dos.

Descripció:
Arbre caducifoli de fulles lobulades híbrid de l’encreuament del roure valencià (Quercus faginea), que es fa a les muntanyes valencianes i tarragonines fins al Baix Llobregat i el Prepirineu, i del roure martinenc (Quercus humilis) que viu a l’estatge montà a la meitat septentrional de Catalunya. Com els altres roures és monoic, de fulles sinuades i flors femenines en grups petits i de fruits en gla.

Parts útils:
L’escorça, les fulles, les branques joves i les gal·les o macarulles produïdes per paràsits.

Principis actius:
Els tanins són els constituents més significatius del roure. L’escorça n’és especialment rica, però encara ho són més les gal·les o macarulles en les quals el taní gàl·lic n’és el principal (entre 50-70%). Tenen acció astringent i antiinflamatòria, i també han demostrat activitat antiviral.

Aplicacions:
Tradicionalment, el seu ús va lligat per les propietats astringents al tractament de les diarrees i de les inflamacions de les mucoses bucofaríngees i anogenitals. Els tanins també tenen propieats antisèptiques, per la qual cosa, conjuntament amb les propietats astringents, s’han utilitzat per tractar malalties de la pell com ara èczemes, penellons, secrecions excessives de suor dels peus o les hemorroides.

La fusta de roure és dura, compacta i difícil de treballar. És emprada, però, en fusteria i ebenisteria. Com a llenya no crema tan bé com l’alzina.
Els tanins, tant de l’escorça com de la fusta o de les glans són emprats en adoberia per adobar les pells. Les glans són un bon aliment per al bestiar porcí, i en èpoques de collites pobres de cereals, de la seva farina se’n feia pa, pa d’aglans.

Preparació:
La decocció de 30 a 100 g d’escorça per litre d’aigua durant 15 o 20 minuts s’ha fet servir per rentar llagues, per fer banys, per als penellons i per a les diarrees. Com a col·lutori, per fer gargarismes, en casos de faringitis, estomatitis o amigdalitis. L’escorça reduïda a pols també es pot administrar en forma de càpsules fins a 3 g al dia.

Curiositat:
Els roures són parasitats per una mena de vespes. Les femelles ponen els ous en els teixits vegetals, que creixen anormalment per allotjar la posta. El creixement anormal dona lloc a la formació dels anomenats zoocecidis, coneguts popularment com a gal·les, cassanelles o macarulles. En eclosionar els ous, la gal·la, esfèrica, es buida i resta penjada de la planta, la qual cosa fa que es pugui confondre amb les glans.