Laurus nobilis
Família: Lauràcies
Hàbitat: En boscos humits de les contrades mediterrànies
Floració: Del març al maig
Parts útils: Les parts medicinals són les fulles i els fruits

Arbre baix, sovint de port arbustiu, com és el cas de l’exemplar del Museu, de fulles verdes, lluents, grans, dures, persistents i aromàtiques; cultivat, de vegades naturalitzat i fortament arrelat a les cultures mediterrànies.

Descripció:
Arbre perennifoli de 2 a 10 metres d’alt, dioic, de fulles simples, alternes, lanceolades, agudes i aromàtiques, de flors petites blanquinoses i de fruits ovoides verds que quan maduren passen a ser negres. Es troba en barrancs humits, al costat de les masies, etcètera; plantat o naturalitzat. Les fulles són un condiment excel·lent.

Parts útils:
Les parts utilitzades en medicina són les fulles i els fruits.

Principis actius:
Les fulles contenen oli essencial (0,1-0,3%) constituït per cineol (25-60%), linalol, eugenol i terpineol. També contenen lactones i traces d’alcaloides.

Aplicacions:
S’utilitza en cuina com a condiment, encara que té connotacions simbòliques en certes cultures com la romana i la cristiana. Les seves fulles s’usen durant la cocció i donen als aliments una aroma característica.

Com a planta medicinal el llorer és un tònic estomacal (estimulant de la gana, digestiu, colagog i carminatiu) i també és expectorant i espasmolític. L’oli essencial obtingut dels fruits s’usava tradicionalment per al tractament d’inflamacions articulars i de la pediculosi, els polls.
Preparació:

Es prenen dues o tres tasses al dia, abans o després dels àpats, de la infusió durant 10 minuts de 3 o 4 fulles per tassa. D’altra banda, la decoció de 5 fulles per tassa, que han de bullir 3 minuts, pot ser utilitzada per a fer-ne gargarismes.

Curiositats:
Hi havia la creença que el llorer esquivava els llamps i, per aquest motiu, els vells masos i cases de pagès en tenien plantat. Pel mateix motiu l’emperador romà Juli Cèsar, quan hi havia tempesta, es cenyia una corona de llorer al cap, i a l’antiga Roma generals i emperadors portaven corones triomfals de llorer que han arribat fins als nostres dies com a símbol de la victòria.

Els naturalistes de principis del segle passat utilitzaven, en les sortides de camp, flascons amb trossos de fulles tendres de llorer fons, que desprenien àcid cianhídric, per narcotitzar els insectes capturats.