Petroselinum crispum
Família: Apiàcies
Hàbitat: Cultivat als horts i subespontani en terres cultivades o ruderals
Floració: a l’estiu
Parts útils: les parts medicinals són les fulles, l’arrel i els fruits

El julivert és una planta coneguda sobretot pel seu ús com a condiment, si bé també té propietats medicinals i per aquesta raó figura als tractats de fitoteràpia: forma part de barreges diürètiques, aperitives o emmenagogues.

Descripció:
Planta herbàcia biennal de 40 a 80 cm d’alçada, de fulles tripinnades de contorn triangular; de flors d’un verd groguenc disposades en umbel·les compostes, i de fruit en diaqueni. Tota la planta té un color verd brillant i desprèn una olor intensa i característica. El seu origen és incert, però es troba cultivat a tota la conca mediterrània perquè les seves fulles són molt emprades com a condiment. Una varietat tuberosa es cultiva per consumir-ne l’arrel.

Parts útils:
Les fulles, l’arrel i els fruits.

Principis actius:
Conté importants quantitats de vitamines A i C, a més de ferro, coure i iode. Les fulles i tiges contenen el mateix glucòsid de l’api, anomenat apiïna, i essència. L’arrel conté també oli essencial, el qual té efecte irritant sobre els ronyons i provoca una acció diürètica. En els fruits s’hi pot trobar també apiïna i essència, el principal component de la qual és l’apiol. El julivert pot ser fotosensibilitzant; és a dir, produir reaccions al·lèrgiques per contacte i en presència de llum solar intensa, a causa de les furocumarines que conté.

Aplicacions:
L’arrel de julivert, com també les fulles i la tija, tenen propietats aperitives i diürètiques.

La infusió de les fulles és diürètica i el suc de les parts verdes és diürètic, aperitiu i emmenagog (15 g per dia). A dosis elevades, però, resulta tòxic, ja que provoca una congestió de les mucoses digestives i contraccions uterines. Per aquest motiu cal anar amb precaució en cas d’embaràs.

Molt utilitzat a la cuina catalana com a condiment, el julivert és un ingredient indispensable, juntament amb l’all, de la tradicional picada.

Preparació:
Per prendre’l amb finalitat diürètica es prepara una infusió o una maceració de l’arrel (a raó d’uns 15 g per ¼ de litre d’aigua) que es pren en dues vegades, després de dinar i de sopar. D’altra banda, el suc de l’arrel fresca o de les fulles aixafades pot aplicar-se externament per ajudar a curar ferides i per combatre les picades d’insectes.

Curiositats:
Hi ha constància que el julivert es cultivava ja en el segle III aC. Els terapeutes i els naturistes de l’època antiga, des d’Hipòcrates a Galè, parlen del petroselinum com a diürètic i emmenagog, és a dir, útil per provocar l’orina i la menstruació.

També hi ha la creença popular que el julivert que es planta el Dijous Sant triga tres mesos a granar. Molta gent de la comarca creu que, si es planta aquest dia, tot l’any es té julivert.